Carnaval 2011 Platja d'Aro

El Carnaval 2011 de Platja d’Aro se celebra del 26 de febrer al 5 de març i presenta, per a aquesta 34a edició, 32 activitats (només dues de pagament) en 12 dies. Tindrà com a principal escenari el carrer, on s’hi desenvoluparan dues terceres parts del programa. La Gran Rua de Carrosses i Comparses serà el dissabte 5 de març a les 16h. Aquest any la quantitat dels premis augmenta fins a 5.500 euros. Hi opten 65 colles carnavalesques participants procedents d’arreu de Catalunya i que apleguen uns 4.000 figurants. També s’ha programat la convocatòria del 2n Concurs d’Habilitats Artístiques “Tu de què vas!”, adreçat als afeccionats del món de la faràndula, amb la possibilitat d’aconseguir un primer premi de 1.500 euros, un segon de 900 euros i un tercer de 600 euros. La gran gala d’aquesta convocatòria serà la diada de dijous gras, 3 de març, a les 21.30h. al Palau d’Esports i Congressos.

* Per causes meteorològiques o d’organització, les activitats poden ser suspeses o anul·lades o patir canvis d’horari, emplaçament o programació.

Bernat Segura

LA PATUM

Hola som l'Anna Maria Oms i la Laia Pifarré. Ara us parlarem de la Patum de Berga:

LA PATUM DE BERGA

La Patum de Berga és una festa tradicional i popular que se celebra a la ciutat de Berga, capital de la comarca del Berguedà, durant la festivitat de Corpus. Consisteix en diferents representacions al carrer i la participació ciutadana. N'és característica la presència de foc i pirotècnia.

L'any 1983 va ser declarada per la Generalitat de Catalunya festa tradicional d'Interès Nacional i el 25 de novembre de 2005 fou declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat» per la UNESCO i, per aquest motiu, elegida permanent en Patrimoni cultural immaterial d'Espanya IBOCC. Aquest esdeveniment i la gran quantitat de publicacions, moltes de les quals fetes per l'historiador Berguedà Albert Rumbo, que ha publicat més de quatre-cents articles sobre cultura popular i sis llibres sobre la temàtica, han fet que la Patum sigui coneguda arreu del món.

EL MOT PATUM

El Diccionari de la llegua catalana defineix 'patum' com una figura que representa un animal fabulós que es fa desfilar a les processons i festes populars. Formen part dels entremesos típics catalans propis del Corpus.
Per extensió. i de manera figurada, també s'aplica a aquella persona que té una gran consideració o popularitat, sovint més pel seu càrrec o per la fama aconseguida que no pas pels seus mèrits reals i presents.
No obstant quan parlem de La Patum no es fa referència a aquestes definicions: el mot Patum és una onomatopeia del característic so del tabal, omnipresent a la festa. El toc d’aquest primitiu instrument té dos temps, el primer dèbil (pa) i el segon fort (tum).

HISTÒRIA DE LA PATUM

La comparseria de la Patum, àdhuc havent sofert una important superposició de significats al llarg de la seva història, encara conserva reminiscències en el seu interior de pràctiques precristianes, en els rituals de vegetació i de regeneració genètica que sustenten el cicle de Maig, pràctiques que l'Església Catòlica va assimilar, readaptar i integrar part d'aquest cerimonial primigeni, convertint-lo en un vehicle de cristianització.
Els orígens de La patum s'han de cercar en la celebració de Corpus Christi, festa nascuda durant el segle XIII i universalitzada el 1316 pel papa Joan XXII. A la ciutat de Berga la referència documental més antiga conservada de la festivitat del Corpus i la seva Processó correspon al 20 de maig de 1454.
Des dels seus inicis la processó de Corpus, arreu, començà a integrar tot un seguit d’escenificacions, que amb el pas del temps s'anomenaran entremesos, que tenien com a objectius principals l’educació i la moralització d’aquells qui observaven el seguici. Moltes vegades, aquestes escenificacions eren simples cristianitzacions d’elements pagans preexistents, els quals, foren readaptats i acabaren representant diferents passatges de les sagrades escriptures, adquirint el seu caràcter processional definitiu.

Aquests entremesos, amb el pas dels anys, anaren obtenint entitat pròpia i guanyant adeptes entre el poble, més pel seu vessant lúdic que pel seu caràcter alliçonador, quedant-ne tan sols les parts més festives. Aquestes mostres festives protagonitzades pels mateixos entremesos que prenien part en la Processó derivaren posteriorment en la Bulla o Bullícia del Santíssim Sagrament, preludi de l’actual Patum. Així, arran de la Processó de Corpus, s'esdevingueren dos actes clarament diferenciats: la Processó pròpiament dita, Venerant del Santíssim Sagrament i l'església catòlica, i la Bulla, amb un caràcter purament civil i laic i destinada a honorar i homenatjar les autoritats civils.

Cal mencionar que altres poblacions catalanes foren capaces de crear una Bullícia del Santíssim Sagrament emanada de la Processó del Corpus, és a dir, crearen la seva pròpia “Patum”, tot i que aquestes no han estat capaces de mantenir-la viva al llarg dels segles com ha passat a Berga, fet que fa de la Patum una celebració única.

La Bulla de Berga és documentada, com a tal, des de l'any 1525. La majoria d'actes consisteix en uns drames mímics que representen les lluites dels cristians contra els musulmans, de Sant Miquel Arcàngel que, ajudat per àngels, lluita contra Llucifer i els seus diables, les burles contra Abul-Afer o Bullafer, cabdill àrab que va envair aquest país. En canvi l'acte de l'àguila expressa la satisfacció de Berga per haver acabat amb el domini feudal i passar a dependre directament i exclusivament del rei.

Ben aviat, els aires de festa que la Bulla comportava foren titllats “d’abusos” per part de l’autoritat eclesiàstica, la qual es va preocupar d’eradicar aquestes mostres festives intentant retornar el seguici processional a la dignitat que aquest requeria, tot provocant prohibicions. A Berga cal destacar dues d’aquestes prohibicions. D’una banda, la disposada a les Sinodals de 1689 per part del bisbe de Solsona, Miguel de Santos, i de l’altra, la lletra del vicari general de Solsona al rector de Berga, carta que segons alguns autors fou el detonant de la prohibició definitiva de l’actuació dels entremesos a l’interior de l’església.

Des de mitjan segle XVI, aquests entremesos deixaren de dependre de determinats gremis o confraries i passaren a ser gestionats per l’Ajuntament. Durant els segles XVII i XVIII, a les comparses originals s’afegiren els Gegants, documentats per primera vegada el 1695 (per bé que incorporats entre 1662 i 1694), i l’Àliga, construïda l’any 1756. Entre finals del segle XVIII i primers del XIX començà a donar-se, de manera gradual, la substitució de l’antic nom de Bulla per l’actual de Patum.

Els segles XIX i XX van acabar de conformar la major part de canvis importants en la Patum, tot respectant l'essència de la tradició; a mig segle XIX la festa havia viscut la introducció de la primera comparsa de Nans, els Nans Vells (documentats per primera vegada el 1855), i el canvi dels antics Gegants pels actuals Gegants Vells l’any 1866; tot i que és a finals del segle XIX quan la Patum rep una veritable revolució en la forma i el desenvolupament de la representació: Durant aquests anys, s’introduïren les músiques dels Plens i dels Turcs i Cavallets (1888-1890), es compraren els Nans Nous i els nous Cavallets (1890), s’introduí la Guita Xica en la celebració (1890), es compraren vestits nous per als Turcs i Cavallets i la Guita Grossa (1890), es va reformar el vestit de la Geganta Vella (1890), es compraren els Gegants Nous (1891) i es reintroduïren els Nans Vells (1892). També fou per aquests anys quan es va compondre la música dels Nans Nous.

Durada i Periodicitat

La Patum de Berga es celebra un cop l'any, la data de celebració es variable pel fet de coincidir amb la festivitat cristiana del Corpus Christi, això fa que la Patum es celebri entre finals del mes de maig i finals del mes de juny. Els actes centrals de la festa tenen lloc durant la setmana del Corpus, de dimecres a diumenge. Hi ha, però, uns actes preliminars, d’anunci de les festes, que es fan les setmanes anteriors a la festivitat del Corpus i que s’han mantingut. El primer d’aquestes actes preliminars té lloc tres diumenges abans de Corpus: el Diumenge de l’Ascensió; el segon, el diumenge immediatament anterior: el Diumenge de la Santíssima Trinitat.

La festa, pròpiament dita, té 5 dies de durada i comença sempre en dimecres (dia anterior al dijous de corpus) i acaba el diumenge.

Els principals actes de cada dia són:

• Dimecres: Passades al migdia i al vespre en honor a les autoritats.
• Dijous: Patum de lluïment al migdia i Patum completa al vespre.
• Divendres: Passada infantil a les 10:00, Patum infantil de lluïment al migdia i Patum infantil completa al vespre.
• Dissabte: Entrega dels títols de Patumaire i Patumaire d'Honor i Passada al Vespre en honor als administradors i les places de Berga.
• Diumenge: Patum de lluïment al migdia i Patum completa al vespre.

Les 4 columnes reconstruïdes

L'any 1919 van ser construïdes 4 columnes a Montjuic, a la Plaça de Carles Buigas, tot just al capdamunt de les escales, a la mateixa esplanada on hi ha la Font Màgica, obra de Buigas. Les columnes van ser enderrocades l'any 1928 per ordres del dictador Miguel Primo de Rivera que volia esborrar del mapa qualsevol signe de catalanitat, i aquestes quatre columnes simbolitzaven clarament les quatre barres.

Des dels inicis de la democràcia hi ha hagut propostes per restaurar les quatre columnes però el politiqueig ho havia impedit fins ara. Un dels problemes era decidir la seva ubicació. La possibilitat de situar-les en el seu emplaçament original va ser descartat, algunes propostes parlaven de situar-les al costat dret de la Font Màgica, a la vora del Pavelló Mies Van der Rohe, però aquesta opció tenia pocs suports, finalment s'ha optat per alçar-les a la plaça de la Foronda, tot just darrera de la Font Màgica, i entre els pavellons d'Alfons XIII i Reina Victòria.

Les actuals columnes tenen una alçada de 18,7 metres, les originals tenien 20 metres d'alçada i 2,5 metres de diàmetre, és a dir, les noves són 1,3 metres més baixes i estan compostes per uns anells de pedra artificial – ciment, granit i marbre blanc – i la seva construcció ha tingut un cost de 2,5 milions d'euros. Les columnes estan rematades per capitells jònics. La idea de Puig i Cadafalch era col·locar la figura d'una victòria alada al capdamunt de cada columna però aquest element mai es va materialitzar. Estava prevista la seva inauguració per l'11 de setembre o les festes de la Mercè però les obres han sofert endarreriments. Tot i que com es pot veure a les fotos les columnes ja estan acabades sembla que continuen alguns treballs per enllestir la feina. Dins d'una de les bases va enterrar-se una urna amb tota la documentació de les entitats cíviques que han impulsat el procés per reclamar la restauració de les columnes.

ARNAU CODINA

La Laia Pifarré: Un nou membre del grup

Hola sóc la Laia i estic molt contenta d'estar al Grup d'Investigació. Em fa molta il·lusió.

Algú especial al Zoo...

El Zoo de Barcelona està ple d'animals; dofins, osos, pingüins... Però, fa uns anys, va allotjar algú especial: el Floquet de Neu.

Era molt especial: era un goril·la albí, és a dir, completament blanc.

Era una bona atracció per els turistes.

Es calcula que va néixer sobre el 1964 i, després d'arribar al Zoo i estar-hi un temps, va morir el 24 de novembre de 2003, a l'edat de 39 anys, força més de la mitjana de vida que té un goril·la, uns 25 anys aproximadament.

Per tothom, va ser una notícia molt dolenta, ja que podria haver-hi turistes que venien a Barcelona per veure el goril·la i, a més, un animal així no neix tots els dies.

L'1 d'octubre de 1966, un caçador anomenat Benito Mañé, el va capturar als afores de la ciutat de Nko (Río Muni, actualment, Guinea Equatorial)

L'1 de novembre del 1966 es va traslladar a Barcelona i, més tard, es va portar al Parc Zoològic. Quan el van trobar, encara era molt petit.

Tot i que va tenir 22 descendents, ningun va heretar el seu pèl blanc.

A partir de 2001 es va veure que tenia una mena de "càncer" a la pell poc comú, possiblement provocat per ser un goril·la albí. Al setembre de 2003, es va anunciar que s'estava morint, fins que va arribar el dia que ens va deixar.

Des de la seva mort, moltes persones han demanat que es clonés, és a dir, que es fessin més còpies d'ell. I és possible que es faci, perquè al Zoo tenen mostres del seu ADN.

I això també fa que Catalunya sigui especial.

Noemí Adell

Empúries és l’únic jaciment de la península Ibèrica on es troben els vestigis d’una ciutat grega, Empòrion, i una de romana, Emporiae. Els noucentistes van rescatar Empòrion de l’oblit el 1908 i, al llarg de les diferents excavacions, s’ha pogut conèixer l’arquitectura, l’urbanisme i el comerç d’aquesta polis grega.

Els primers grecs que es van assentar a Sant Martí d’Empúries, al començament del segle VI aC, van ser un grup de comerciants de Focea (Foça, Turquia) o bé de la colònia de Massàlia (Marsella, França), una fundació també focea però anterior a la d’Empúries (600 aC). Aquest indret ja l’ocupaven pobladors indígenes des de l’època del bronze final (segle IX aC), els quals havien establert al llarg del segle VII aC diversos contactes amb els comerciants orientals. Topogràficament, l’assentament s’ubicava en un petit istme que s’endinsava al mar i que tancava pel nord una petita badia natural, apta per a les activitats portuàries, avui desapareguda.

Pocs anys després de la fundació del nucli de Sant Martí, que els antics van denominar Palaiapolis (ciutat vella), els grecs es van establir al sud de la badia portuària, al sector que es coneix amb el nom de Neàpolis (ciutat nova). Els dos nuclis urbans van constituir la ciutat d’Empòrion (que en grec significa ‘mercat’ o ‘lloc de comerç’), amb una finalitat comercial dins de la ruta establerta pels foceus per accedir als recursos metal·lúrgics de la zona tartèssia, al sud peninsular. Les altres factories gregues d’aquesta ruta, que segons els escriptors clàssics van existir, com ara Mainake (Màlaga) o Hemeroscopeion, Alonís i Akra Leuke (a la zona litoral de l’actual País Valencià), no han pogut ser documentades per l’arqueologia.

El 1908, la Junta de Museus de Barcelona, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch i amb el suport polític d’Enric Prat de la Riba, va iniciar la recuperació institucional d’Empúries. Els noucentistes, doncs, van rescatar de l’oblit Empòrion, la polis grega coneguda més occidental del Mediterrani. A través d’aquesta antiga ciutat grega es pot copsar la influència exercida pels comerciants orientals sobre les comunitats indígenes de la primera edat del ferro, que va donar pas a la creació de la cultura ibèrica. Les excavacions en extensió efectuades des de l’any 1908 al sector de la Neàpolis han permès conèixer l’arquitectura i l’urbanisme de la polis que es va mantenir com a tal fins ben entrada l’època romana. Entre les estructures urbanes destaquen els equipaments comercials i polítics (conjunt àgora/estoa) i els santuaris religiosos, com el del déu de la Medicina, Asclepi, l’estàtua del qual, trobada l’any 1909, constitueix l’únic exemple de l’escultura grega d’època hel·lenística (segle II aC) a la península Ibèrica.

Les excavacions han permès documentar l’activitat comercial de la ciutat. S’han recuperat una sèrie de productes manufacturats del Mediterrani oriental i central que arribaven al port (ceràmiques, perfums, bronzes, joies…). Empòrion va ser, a més, la primera ciutat que va encunyar moneda a la península Ibèrica, com demostren les emissions de plata des de mitjan segle V aC, on s’ha documentat de forma clara l’ús comercial de l’escriptura, amb suport de làmines de plom, des de final del segle VI aC. Per Empòrion van entrar altres manifestacions de la cultura grega que no han deixat petjades materials, com el teatre, la música, la poesia, la filosofia o la dansa.

Al llarg de la història, Empòrion va mantenir unes intenses relacions amb les colònies gregues de la Magna Grècia i fins i tot amb Atenes, com demostra l’increment, des de l’inici del segle V aC, de les produccions àtiques i sud-itàliques, sense oblidar les estretes relacions establertes amb Massàlia. El tràfic comercial no es va limitar a l’univers cultural grec. Les excavacions han constatat la forta relació comercial d’Empúries amb el món púnic ebussità i la integració dels indigets, els pobladors ibèrics de la zona empordanesa, no únicament a la vida de la ciutat, com demostren els diversos grafits en escriptura ibèrica realitzats en vasos àtics trobats a la Neàpolis, sinó també a la xarxa comercial emporitana, com testimonien les cartes comercials d’Empúries i Pech Maho. La suposada ciutat ibèrica d’Indika, que segons les fonts clàssiques se situava al costat d’Empòrion, encara no ha estat localitzada.

No és pas casualitat que el port grec d’Empòrion fos la base de penetració de l’exèrcit romà l’any 218 aC a la península Ibèrica, dins del marc de la Segona Guerra Púnica, fet que va suposar la conquesta i la romanització d’Hispània. Els comerciants itàlics, al llarg del segle III aC, havien distribuït productes a través dels intermediaris emporitans i tenien, per tant, un coneixement previ de les característiques del territori i de la situació estratègica de la ciutat.

Finalitzada la Segona Guerra Púnica i incorporada la península Ibèrica a les noves províncies romanes de la Citerior i Ulterior, es produeix l’any 197 aC una important revolta dels indigets contra la política fiscal de Roma. L’any 195 aC, un exercit romà, sota el comandament de Marc Porci Cató, torna a desembarcar al port d’Empòrion per reprimir la rebel·lió. Dominada la situació, els romans van deixar un assentament militar permanent (‘praesidium’) a la part més alta del turó emporità, que va ser l’origen de la ciutat romanorepublicana d’Empúries, creada la primera meitat del segle I aC, amb una extensió de 22,5 hectàrees. Roma va garantir la independència política i administrativa de la ciutat grega d’Empòrion, fins al darrer quart del segle I aC, moment en el qual es crea el ‘municipium Emporiae’. Empúries va continuar viva al llarg de l’època romanoimperial (segles I-III), va ser seu episcopal en època tardoantiga (segles IV-VII), capital del comtat carolingi i del comtat català medieval d’Empúries fins al segle XI i bressol de la vila de l’Escala al segle XVI.

Actualment, Empúries és una seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, una entitat adscrita al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, que l’any 2008 va commemorar el centenari de la seva recuperació institucional i que ha consolidat avui dia un dels centres de recerca, conservació i difusió més importants del patrimoni arqueològic de Catalunya.

ANNA IBARZO

L'Alguer

L'Alguer, una ciutat tradicionalment de llengua catalana situada a Sardenya (Itàlia), al nord-oest de l'illa, a la província de Sàsser a la regió de Nurra.

Amb 43.831 d'habitants, representa un 0'03% dels habitants dels Països Catalans. Limita amb els municipis d'Olmedo, Putifigari , Sàsser, Uri i Vilanova Monteleone.

Tot seguit us direm alguns dels monuments i llocs importants de l’Alguer:

• Palau Carcassona
• La Catedral de Santa Maria. Començada al 1570, va ser oberta al 1593 però va ser acabada i consagrada al 1730. L'església original té un estil gòtic català, com es pot veure a les 5 capelles del presbiteri o la base del campanar. La nau principal i les dues laterals, però, són d'estil renaixentista tardiu. Al segle XX es va afegir un nàrtex neoclàssic a la façana, canviant bruscament la seva aparença.
• L'Església de Sant Francesc (1360, reconstruïda a finals del segle XVI). Les parts originals gòtiques catalanes es poden veure a l'altar major, a les capelles del presbiteri i a la capella del Santíssim Sacrament. El campanar és de la primera meitat del segle XVI.
• L'Església de Sant Miquel
• L'antiga església de la Mare de Déu del Rosari, ara seu del Museu Diocesà d'Art Sacre.
• La Torre del Portal, construïda a expenses de la comunitat jueva en 1360, i la Torre de l'Esperó Reial (segle XVI).
• Palau d'Albis (segle XVI), un exemple típic d'arquitectura catalanoaragonesa del segle XVI. Durant l'octubre de 1541 l'emperador Carles V hi va viure.