Es pot dir que sense foc no hi ha festa. En forma de candeles, atxes, torxes, fogueres o artificis pirotècnics, és un component indispensable a la major part de les celebracions.
Per Nadal, el foc era protagonista a la llar. El tió deriva del tronc que a les nits llargues i fredes del solstici d’hivern cremava al foc a terra, aportant l’escalfor i la llum necessàries per fer vida al voltant. Al carrer, en poblacions com Bagà o Sant Joan de Cerdanyola, es fan faies i, per Reis, els infants de molts pobles sortien a esperar-los amb torxes fetes amb manats d’espígol –com avui a la Riera de Gaià– o amb fanalets, com encara es fa en poblacions d’Osona, el Bages o el Vallès.
La festa de Sant Antoni del gener també es caracteritza en bona part del territori català per l’encesa de fogueres: com a centre de l’activitat festiva a la plaça de la vila o bé en cruïlles de carrers o places, com els foguerons mallorquins o les fogueres de pobles de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el País Valencià. Al voltant es reuneix la comunitat, desfilen els animals, es balla i es menja. A la Granadella, a les Garrigues, crema durant tota la nit al costat de l’ermita del sant.
Altres fogueres de grans dimensions, conegudes com a barraques, s’associen a les representacions teatrals de carrer de la vida del sant: els dimonis intenten cremar-lo sense aconseguir-ho i el personatge resta durant uns minuts sota el foc de la barraca.
L’encesa de fogueres hivernals, fetes de troncs i brancatge tallat unes setmanes abans pels joves del poble, havia constituït un ritual de renovació, que havia de propiciar el pas de l’hivern a la primavera, i de purificació. Nombroses cultures coneixen i utilitzen el ritual de fer passar els animals de treball o els ramats entre focs per protegir-los. Moltes altres festes d’hivern utilitzen les fogueres com a punt de reunió. En són exemples les fogueres a les ermites, les que centraven les danses de corrandes de les fadrines o les que acompanyaven el ball de plaça a les festes majors d’hivern de les comarques del Priorat a l’Ebre.
Es fan fogueres per Sant Pau, Sant Sebastià, Sant Blai o Santa Àgueda i en altres celebracions fins que, al final del Carnaval, la crema del Carnestoltes assenyala la fi del període i purifica la comunitat dels pecats i els excessos comesos durant aquelles diades. Aquest mateix sentit el comparteixen les fogueres de final de l’hivern, quan es crema la representació satiritzada del mal comú, a les falles valencianes per Sant Josep.
El foc de les atxes que acompanya les processons de Setmana Santa té un caire penitencial i, alhora, funcional. En canvi, el foc en la litúrgia de Pasqua –la cerimònia del foc nou– és un símbol de renovació de la vida.
De nou, el caire de renovació –a l’entrada de l’estiu, una època d’abundància en una economia rural– i de purificació és present a les fogueres de Sant Joan. Es creia que allunyaven els mals esperits o les bruixes i, amb elles, les possibilitats d’una tempesta que pogués afectar l’obtenció d’una bona collita. Dansar al voltant de la foguera i, sobretot, saltar-la eren formes d’evitar males influències, alhora que una prova de valentia. A les cendres dels focs d’aquesta nit s’atribuïen, igualment, virtuts guaridores.
Les normatives actuals, força més estrictes que en el passat, no impedeixen que la tradició de fogueres es mantingui ben viva, encara que muntar-ne cada cop més deixa de ser una activitat familiar o de colla i esdevé un acte organitzat per associacions o ajuntaments. L’expressió més institucionalitzada d’aquesta pràctica la constitueix la tradició dels Focs de Sant Joan –nascuda el 1955 i organitzada per Tradicions i Costums, d’Òmnium Cultural–, que s’atien a partir de la flama que s’encén la nit del 22 de juny al cim del Canigó i que s’escampa l’endemà des de Perpinyà arreu de les terres de parla catalana.
La Nit de Sant Joan es caracteritza també per l’ús massiu de coets i petards, sobretot llençats pels més joves. A diferents pobles del Pirineu hi ha tradicions de foc com les falles o torxes portades enceses al coll, fetes amb troncs esberlats o amb teies de pi lligades al voltant d’una branca de freixe o d’avellaner.
A la tardor, Tots Sants havia estat una festa de caire familiar on sovintejaven les ofrenes de llum als difunts en forma de candeles a esglésies i cementiris, però també, a les cases, davant la fotografia d’un familiar desaparegut.
Existeixen moltes altres formes de presència del foc a les festes. Algunes són alhora funcionals i simbòliques, com les lluminàries, que eren necessàries per poder sortir al carrer en les hores de fosca i alhora eren un senyal de festa, ja que l’encesa de teieres o graelles, per si sola, creava l’espai festiu. Encara avui, superada la necessitat funcional, s’encenen teieres, o festers, com les anomenen a Mallorca i en diverses poblacions de la geografia catalana.
Els artificis pirotècnics són una part indispensable de moltes festes. L’esclat de la pólvora –coets, traques, morters o salves d’armes de foc– anuncia la festa o en destaca un moment especial. A Solsona i en altres poblacions, els trabucaires galegen, és a dir, fan gala disparant trets. En altres –les Borges del Camp, Manresa, Riudecanyes, Solsona i, sobretot, Reus– es fan tronades amb l’antiga forma de disposar els trons sobre un rec de pólvora que crema a terra. A Reus s’han conservat els mascles, peces de ferro plenes de pólvora i sorra preparades artesanament.
En l’actualitat, el correfoc –un nom que apareix a la festa barcelonina de la Mercè cap al 1980– ha esdevingut un dels trets més característics de les festes majors catalanes. Les colles de diables i bèsties de foc desfilen entre el públic que les envolta i corre al davant o salta sota les espurnes.
En l’origen del vast patrimoni de grups de foc actuals hi ha el ball de diables, una manifestació festiva parateatral ben comuna entre els segles XVIII i la segona meitat del XX al Penedès i el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. És l’escenificació de la lluita entre el bé i el mal. Sant Miquel i els àngels s’enfronten als diables capitanejats per Llucifer i la diablessa. Les primeres notícies documentals de representacions que es podrien relacionar amb l’actual ball de diables són les descripcions de les solemnitats urbanes de la fi de l’edat mitjana en ciutats com Barcelona, Cervera o Tarragona. Els salts de maces i els plens de la Patum de Berga serien un exemple diferent d’aquestes representacions parateatrals del diable, derrotat per les forces celestials.
Entre els balls de diables històrics es pot esmentar el de l’Arboç –creador de la ‘carretillada’, la representació de l’infern en acabar el ball parlat–, els de Sant Quintí de Mediona, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Sitges, el Vendrell, Torredembarra o Tarragona. Els actors d’aquest ball, que porten una indumentària adequada, caminen o salten sota el foc de les ‘carretilles’, uns artificis pirotècnics consistents en un coet que es col•loca en un clau llarg a l’extrem d’un bastó o forca i que, un cop encesos, en girar-se, produeixen l’efecte de paraigua de foc.
A les comarques del Baix Camp i el Priorat, a la primera meitat del segle XIX es va perdre la representació del ball parlat. Aquí, cada diable porta pirotècnia pròpia –un tret que ha desaparegut en les colles de nova creació– i els vestits, a diferència dels penedesencs, que són pintats, porten motius decoratius de roba, retallats i cosits a la base. No hi ha personatges definits al grup i, fins a temps recents, no s’acompanyaven de tabals. Les Borges del Camp, Falset, Reus o Alforja són exemples de poblacions on es manté aquest model.
La pràctica totalitat de colles aparegudes arreu del Principat en el darrer quart de segle adopten el model de colla amb personatges i se centren sobretot en l’espectacle de foc. Moltes, però, han recreat el ball parlat. Al nord del País Valencià i al Matarranya, apareixen colles de diables a partir d’una altra important tradició de teatre popular, la representació de la vida de sant Antoni Abat. A banda de la tradicional celebració de la santantonada, els personatges infernals deriven en colles que, com les del Principat, fan correfocs i actuacions fora vila.
El foc és també present al bestiari festiu català. Dracs i víbries –drac al qual s’atribueixen actualment trets femenins–, mules salvatges –no únicament les guites de Berga havien estat animals de foc– i altres monstres acaben, com els diables, sota l’espasa de sant Miquel. A cavall entre el simbolisme de les forces naturals –animal de terra que viu en l’inframón, que vola per l’aire i surt de l’aigua, que llença foc– i la identificació amb el mal cristià, el drac és la natura descontrolada, el perill. L’heroi, el cavaller o el sant s’encarreguen de posar ordre i controlar el poder desfermat.
La història documentada d’aquestes manifestacions festives arrenca, igual que els diables, de les processons del Corpus medieval urbà, tot i que aquesta celebració recull, cristianitzant-les, tradicions anteriors. El més antic de Catalunya és el de Vilafranca del Penedès, encara en actiu, i altres dracs històrics són els d’Olot, Banyeres, Vilanova o Sitges. També hi ha bous de foc, com a representació de l’animal sencer o com a giny mòbil associat a la bèstia, transposició al món de la imatgeria dels bous embolats. I cal tenir en compte que en els darrers anys el món del bestiari ha experimentat un creixement notable, paral•lel al dels altres grups de foc amb una notable diversitat d’animals de nova creació –llagostes, fardatxos, pollastres, bocs…– molts cops vinculats a llegendes locals.
Per Nadal, el foc era protagonista a la llar. El tió deriva del tronc que a les nits llargues i fredes del solstici d’hivern cremava al foc a terra, aportant l’escalfor i la llum necessàries per fer vida al voltant. Al carrer, en poblacions com Bagà o Sant Joan de Cerdanyola, es fan faies i, per Reis, els infants de molts pobles sortien a esperar-los amb torxes fetes amb manats d’espígol –com avui a la Riera de Gaià– o amb fanalets, com encara es fa en poblacions d’Osona, el Bages o el Vallès.
La festa de Sant Antoni del gener també es caracteritza en bona part del territori català per l’encesa de fogueres: com a centre de l’activitat festiva a la plaça de la vila o bé en cruïlles de carrers o places, com els foguerons mallorquins o les fogueres de pobles de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el País Valencià. Al voltant es reuneix la comunitat, desfilen els animals, es balla i es menja. A la Granadella, a les Garrigues, crema durant tota la nit al costat de l’ermita del sant.
Altres fogueres de grans dimensions, conegudes com a barraques, s’associen a les representacions teatrals de carrer de la vida del sant: els dimonis intenten cremar-lo sense aconseguir-ho i el personatge resta durant uns minuts sota el foc de la barraca.
L’encesa de fogueres hivernals, fetes de troncs i brancatge tallat unes setmanes abans pels joves del poble, havia constituït un ritual de renovació, que havia de propiciar el pas de l’hivern a la primavera, i de purificació. Nombroses cultures coneixen i utilitzen el ritual de fer passar els animals de treball o els ramats entre focs per protegir-los. Moltes altres festes d’hivern utilitzen les fogueres com a punt de reunió. En són exemples les fogueres a les ermites, les que centraven les danses de corrandes de les fadrines o les que acompanyaven el ball de plaça a les festes majors d’hivern de les comarques del Priorat a l’Ebre.
Es fan fogueres per Sant Pau, Sant Sebastià, Sant Blai o Santa Àgueda i en altres celebracions fins que, al final del Carnaval, la crema del Carnestoltes assenyala la fi del període i purifica la comunitat dels pecats i els excessos comesos durant aquelles diades. Aquest mateix sentit el comparteixen les fogueres de final de l’hivern, quan es crema la representació satiritzada del mal comú, a les falles valencianes per Sant Josep.
El foc de les atxes que acompanya les processons de Setmana Santa té un caire penitencial i, alhora, funcional. En canvi, el foc en la litúrgia de Pasqua –la cerimònia del foc nou– és un símbol de renovació de la vida.
De nou, el caire de renovació –a l’entrada de l’estiu, una època d’abundància en una economia rural– i de purificació és present a les fogueres de Sant Joan. Es creia que allunyaven els mals esperits o les bruixes i, amb elles, les possibilitats d’una tempesta que pogués afectar l’obtenció d’una bona collita. Dansar al voltant de la foguera i, sobretot, saltar-la eren formes d’evitar males influències, alhora que una prova de valentia. A les cendres dels focs d’aquesta nit s’atribuïen, igualment, virtuts guaridores.
Les normatives actuals, força més estrictes que en el passat, no impedeixen que la tradició de fogueres es mantingui ben viva, encara que muntar-ne cada cop més deixa de ser una activitat familiar o de colla i esdevé un acte organitzat per associacions o ajuntaments. L’expressió més institucionalitzada d’aquesta pràctica la constitueix la tradició dels Focs de Sant Joan –nascuda el 1955 i organitzada per Tradicions i Costums, d’Òmnium Cultural–, que s’atien a partir de la flama que s’encén la nit del 22 de juny al cim del Canigó i que s’escampa l’endemà des de Perpinyà arreu de les terres de parla catalana.
La Nit de Sant Joan es caracteritza també per l’ús massiu de coets i petards, sobretot llençats pels més joves. A diferents pobles del Pirineu hi ha tradicions de foc com les falles o torxes portades enceses al coll, fetes amb troncs esberlats o amb teies de pi lligades al voltant d’una branca de freixe o d’avellaner.
A la tardor, Tots Sants havia estat una festa de caire familiar on sovintejaven les ofrenes de llum als difunts en forma de candeles a esglésies i cementiris, però també, a les cases, davant la fotografia d’un familiar desaparegut.
Existeixen moltes altres formes de presència del foc a les festes. Algunes són alhora funcionals i simbòliques, com les lluminàries, que eren necessàries per poder sortir al carrer en les hores de fosca i alhora eren un senyal de festa, ja que l’encesa de teieres o graelles, per si sola, creava l’espai festiu. Encara avui, superada la necessitat funcional, s’encenen teieres, o festers, com les anomenen a Mallorca i en diverses poblacions de la geografia catalana.
Els artificis pirotècnics són una part indispensable de moltes festes. L’esclat de la pólvora –coets, traques, morters o salves d’armes de foc– anuncia la festa o en destaca un moment especial. A Solsona i en altres poblacions, els trabucaires galegen, és a dir, fan gala disparant trets. En altres –les Borges del Camp, Manresa, Riudecanyes, Solsona i, sobretot, Reus– es fan tronades amb l’antiga forma de disposar els trons sobre un rec de pólvora que crema a terra. A Reus s’han conservat els mascles, peces de ferro plenes de pólvora i sorra preparades artesanament.
En l’actualitat, el correfoc –un nom que apareix a la festa barcelonina de la Mercè cap al 1980– ha esdevingut un dels trets més característics de les festes majors catalanes. Les colles de diables i bèsties de foc desfilen entre el públic que les envolta i corre al davant o salta sota les espurnes.
En l’origen del vast patrimoni de grups de foc actuals hi ha el ball de diables, una manifestació festiva parateatral ben comuna entre els segles XVIII i la segona meitat del XX al Penedès i el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. És l’escenificació de la lluita entre el bé i el mal. Sant Miquel i els àngels s’enfronten als diables capitanejats per Llucifer i la diablessa. Les primeres notícies documentals de representacions que es podrien relacionar amb l’actual ball de diables són les descripcions de les solemnitats urbanes de la fi de l’edat mitjana en ciutats com Barcelona, Cervera o Tarragona. Els salts de maces i els plens de la Patum de Berga serien un exemple diferent d’aquestes representacions parateatrals del diable, derrotat per les forces celestials.
Entre els balls de diables històrics es pot esmentar el de l’Arboç –creador de la ‘carretillada’, la representació de l’infern en acabar el ball parlat–, els de Sant Quintí de Mediona, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Sitges, el Vendrell, Torredembarra o Tarragona. Els actors d’aquest ball, que porten una indumentària adequada, caminen o salten sota el foc de les ‘carretilles’, uns artificis pirotècnics consistents en un coet que es col•loca en un clau llarg a l’extrem d’un bastó o forca i que, un cop encesos, en girar-se, produeixen l’efecte de paraigua de foc.
A les comarques del Baix Camp i el Priorat, a la primera meitat del segle XIX es va perdre la representació del ball parlat. Aquí, cada diable porta pirotècnia pròpia –un tret que ha desaparegut en les colles de nova creació– i els vestits, a diferència dels penedesencs, que són pintats, porten motius decoratius de roba, retallats i cosits a la base. No hi ha personatges definits al grup i, fins a temps recents, no s’acompanyaven de tabals. Les Borges del Camp, Falset, Reus o Alforja són exemples de poblacions on es manté aquest model.
La pràctica totalitat de colles aparegudes arreu del Principat en el darrer quart de segle adopten el model de colla amb personatges i se centren sobretot en l’espectacle de foc. Moltes, però, han recreat el ball parlat. Al nord del País Valencià i al Matarranya, apareixen colles de diables a partir d’una altra important tradició de teatre popular, la representació de la vida de sant Antoni Abat. A banda de la tradicional celebració de la santantonada, els personatges infernals deriven en colles que, com les del Principat, fan correfocs i actuacions fora vila.
El foc és també present al bestiari festiu català. Dracs i víbries –drac al qual s’atribueixen actualment trets femenins–, mules salvatges –no únicament les guites de Berga havien estat animals de foc– i altres monstres acaben, com els diables, sota l’espasa de sant Miquel. A cavall entre el simbolisme de les forces naturals –animal de terra que viu en l’inframón, que vola per l’aire i surt de l’aigua, que llença foc– i la identificació amb el mal cristià, el drac és la natura descontrolada, el perill. L’heroi, el cavaller o el sant s’encarreguen de posar ordre i controlar el poder desfermat.
La història documentada d’aquestes manifestacions festives arrenca, igual que els diables, de les processons del Corpus medieval urbà, tot i que aquesta celebració recull, cristianitzant-les, tradicions anteriors. El més antic de Catalunya és el de Vilafranca del Penedès, encara en actiu, i altres dracs històrics són els d’Olot, Banyeres, Vilanova o Sitges. També hi ha bous de foc, com a representació de l’animal sencer o com a giny mòbil associat a la bèstia, transposició al món de la imatgeria dels bous embolats. I cal tenir en compte que en els darrers anys el món del bestiari ha experimentat un creixement notable, paral•lel al dels altres grups de foc amb una notable diversitat d’animals de nova creació –llagostes, fardatxos, pollastres, bocs…– molts cops vinculats a llegendes locals.
Bernat Segura
1 comentari:
Les festes del foc són molt xules perquè es fan molt petarts.
Publica un comentari a l'entrada