Una mica d’història del Carnaval de Vilanova

Més de 250 anys de Carnaval a Vilanova!
El 3 de febrer de 1937, una ordre datada a Burgos prohibia el Carnaval en tot el territori que controlaven les tropes franquistes. L’any 1939 aquesta ordre es faria extensiva a tot l’Estat Espanyol amb el triomf de les forces del general Franco. Però no a tot arreu van fer cas d’aquesta ordre, tal com feren els gals d’Asterix a la seva petita població d’Armòrica, algunes ciutats es resistiren a l’estúpida ordre dictada pels feixistes, refractaris a tot el que pugui representar motiu de tolerància entre els homes i bon humor i enemics de tota mena de llibertats.

La població de Vilanova i la Geltrú no va fer cas a aquesta ordre i va seguir celebrant el Carnaval, discretament, però obertament. De primer van recomençar els balls de màscares a les societats recratives i culturals, per, a la dècada dels cinquanta, acabar sortint al carrer amb la cara tapada el Dissabte de Mascarots. Durant aquells anys, les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta, el Carnaval de Vilanova va esdevenir el Carnaval de Catalunya i la mena de festa que era el Carnaval i de la manera de celebrar-la que tenien els vilanovins van aprendre molts catalans i catalanes, i també grups escènics com ara els Comediants, que van passar per aquells Dissabtes de Mascarots més de quatre i cinc anys seguits, i els primers membres de la Fura dels Baus. No direm que Vilanova fos l’única població del Principat on se celebrés aquesta festa, altres poblacions també van seguir celebrant-la malgrat la prohibició, algunes passant les festes a la Primavera, altres canviant-li el nom ¾cosa que durant un temps també va fer-se a la nostra ciutat, el Carnaval passà a denominar-se Festes d’Hivern (Fiestas de Invierno)¾, però la diferencia entre el carnaval vilanoví i el de la majoria d’aquestes altres poblacions estava (i encara segueix estant-ho avui) en que Vilanova continuava celebrant la festa seguint el calendari tradicional dels actes carnavalescos, que d’any en any augmentava de dies.

Ja a la dècada dels seixanta Vilanova obria el Carnaval el Dijous Gras, amb la Xatonada. Avui aquesta data d’inici del Carnaval ha esdevingut comuna a tot Catalunya, però durant els llargs anys de prohibició franquista el Dijous Gras no era res més que un altre dia de la setmana). El Dijous Gras se celebrava (i se celebra encara) amb un sopar en l’àmbit familiar, que avui s’ha estès als grups d’amics, que com el seu nom indica era l’idoni per seguir tot el ritual de la Xatonadal: primer plat de xató, segon plat de truites, i finalitzar-ho amb l’empastifada de la merenga. Posteriorment aquest sopar del Dijous Gras, que els vilanovins van saber conservar i divulgar, ha passat a l’esfera pública, la menja s’ha popularitzat i avui constitueix un senyal d’identitat de la ciutat, i de tota la comarca. Després de la Xatonada arribava, el dissabte, la Nit de Mascarots, nit dedicada al joc de l’equívoc i la mistificació de rols personals, un rol en el qual excel·leixen les persones que un menys espera.

A partir de finals dels cinquanta ja van celebrar-se les Comparses (les guerres de caramels), i el Dimecres de Cendra, darrer dia del Carnaval, se celebrava l’Enterrament de la Sardina amb un animat ball de disfresses i posterior lectura del Testament de Carnestoltes, al teatre de la Confraria de Pescadors. Cap a la dècada dels setanta aquells tres actes del Carnaval a la ciutat, van anar creixent i omplint el calendari: El Ball de Mantons el dissabte abans del Dijous Gras, assaigs de rues i cavalcades, balls i més balls de Carnaval a les Societats… Per fi, l’any 1976, uns mesos després de la mort del dictador, el Carnaval de Vilanova i la Geltrú va reeixir amb tot el seu esplendor amb la celebració de l’Arrivo, l’arribada del Rei Carnestoltes i la lectura del Sermó públic, satíric i fins hi tot procaç, però sense censura de capa mena, a la Plaça de la Vila. Encara després s’hi afegí la Comparsa del Vidalot, el Dimarts de Carnaval, el Moixó Foguer, els actes esportius de 'per riure', i mil altres activitats carnavaleres condimentades amb l’afilat humor, que molts anys d’experiència carnavalesca ha proporcionat als vilanovins i vilanovines.

Anna Ibarzo