Narcís Oller va néixer en el si d’una família benestant a Valls. El va educar l’oncle matern, el jurisconsult tarragoní Josep de Moragas. Es va formar llegint els clàssics grecs i llatins i autors romàntics francesos com René de Chateaubriand, Alphonse Lamartine, Victor Hugo i Eugène Sue, a la vegada que es familiaritza amb l’obra de costumistes espanyols com José de Larra.
Quan van passar els aldarulls provocats per la revolució liberal del 1868, la família d’Oller va decidir traslladar-se a Barcelona, on el futur escriptor havia anat a estudiar el batxillerat. A la Ciutat Comtal, Oller va estudiar la carrera de Dret i el 1873 va guanyar les oposicions a la secretaria de la Diputació de Barcelona. El 1881, amb l’objectiu de guanyar més temps per escriure, va decidir acreditar-se com a procurador dels tribunals.
La descoberta de la literatura realista i, sobretot, de l’escriptor francès Honoré de Balzac, va marcar un abans i un després en la trajectòria de Narcís Oller. L’escriptor es va inspirar en la ‘Comédie humaine’ per crear un gran cicle novel•lístic que reflectís la dinàmica dels canvis socials de l’època. Un altre fet que li va marcar la carrera literària i, especialment, l’interès per la literatura catalana, va ser l’assistència, el 1877, a la cerimònia anual dels Jocs Florals, on es va premiar ‘L’Atlàntida’, de Jacint Verdaguer, i Àngel Guimerà va ser proclamat Mestre en Gai Saber.
Oller es va iniciar a la literatura escrivint en castellà obres satíriques i no va ser fins al 1875 que va aportar dues narracions significatives d’aproximació realista a la literatura catalana: ‘El trasplantat’ i ‘El vailet del pa’. Aquell mateix any, l’escriptor va viatjar a París amb el seu cosí Josep Yxart, que esdevindria el seu mentor literari i un dels crítics més aguts de la literatura catalana. Oller havia de fer una crònica de l’Exposició Universal per a la revista ‘La Renaixença’. A París va descobrir Émile Zola a través de la lectura de la novel•la ‘Une page d’amour’.
A final dels setanta, Oller ja escrivia amb regularitat. El 1879 va obtenir un guardó als Jocs Florals amb ‘Sor Sanxa’ i va publicar el recull de relats ‘Croquis del natural’. L’any següent va tornar a guanyar els Jocs Florals amb la novel•leta ‘Isabel de Galceran’. Al llarg dels vuitanta, Oller va guanyar confiança en el mètode realista i va ser en aquesta etapa quan va escriure les obres més significatives. Una de les principals peculiaritats d’aquest mètode era que el novel•lista havia de crear una obra de procediments referencials, que s’articulés a partir d’uns principis acumulatius. L’escriptor realista havia d’emprar com a instrument lingüístic la llengua amb la qual s’expressaven els coetanis, és a dir, el català. Aquest mètode, però, havia de ser degudament adaptat per l’autor. Segons Oller, l’escriptor havia de tenir prou habilitat per poder copsar ‘el gran contingent de poesia que conté a voltes el natural’.
De fet, les obres d’aquesta època sintetitzen els dos corrents estètics, el romanticisme i el realisme, en els quals es basa la formació d’Oller. ‘La papallona’ (1882) s’ambienta en la Barcelona coetània i el protagonista és un estudiant. ‘Vilaniu’ (1885), en canvi, retrata una vila rural. En aquesta novel•la, l’argument gira al voltant d’una població xafardera i envejosa, que viu d’esquena al discurs progressista. La dualitat simbòlica es mantindria en altres ficcions de l’època, tant en les novel•les curtes ‘La bufetada’ (1884) i ‘L’escanyapobres’ (1884), centrades en l’estudi’ de dues passions, la ira i l’avarícia, com en els reculls de contes ‘Notes de color’ (1884) i ‘De tots colors’ (1888).
Entre el 1890 i el 1892, Oller va publicar la novel•la més ambiciosa, ‘La febre d’or’, inspirada en la febre borsària del període 1880-1882. L’obra es divideix en dues parts, ‘La pujada’ i ‘L’estimbada’, i la ficció es planteja com un gran fris social i urbà amb unes relacions marcades per la causalitat. Després del 1892, Oller va publicar poc –només narrativa curta, com ‘Figura i paisatge’ (1897), i algunes traduccions–. Amb la mort d’Yxart, el 1895, l’autor es va sentir desorientat i va considerar que la seva literatura ja no encaixava amb la de l’època. A final del segle XIX, la literatura catalana va començar a rebre la influència dels simbolistes. El 1899 va redactar la novel•la curta ‘La bogeria’, en què va qüestionar el mètode realista que havia utilitzat fins aleshores. Set anys després, finalment, va aconseguir publicar una novel•la que havia començat a escriure a final dels noranta: ‘Pilar Prim’ (1906). En aquesta obra, Oller es va esforçar a introduir les tècniques psicologistes. Paral•lelament va entrar en contacte amb els modernistes i va fer amistat amb Víctor Català –a qui dedicaria les ‘Memòries literàries’ (1962), redactades entre el 1913 i el 1918–, Raimon Casellas i Santiago Rusiñol.
Durant les dues primeres dècades del segle XX, l’escriptor es va dedicar bàsicament a la traducció de teatre i al recull de contes escrits anteriorment. Pel que fa al teatre, va publicar ‘Teatre d’aficionats’ (1900) –recull d’adaptacions de P. Ferrier, A. Theuriet, E. Goudinet i I. Turguénev– i ‘Renyines d’enamorats’ (1926) –adaptació d’una comèdia de Molière–, a més d’unes ‘Memòries teatrals’ inèdites, editades el 2001. I, amb relació a la narrativa curta, va publicar dues antologies: ‘Rurals i urbanes’ (1916) i ‘Al llapis i a la ploma’ (1918). La seva obra, però, no es va començar a reconèixer públicament fins als anys vint. El 1925 va rebre l’homenatge dels intel•lectuals catalans i quatre anys després va participar en el lliurament del Premi Crexells (1929). Poc abans de morir, es va endegar el procés de publicació de les seves ‘Obres completes’ (Gustau Gili Editor, 1928-1930), sotmeses a les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans.
Joan Bosch
A la mà esquerra porta una llàntia encesa que il·lumina el rostre pàl·lid i a la dreta, els seus dits envolten un corn de caça que aplica als seus llavis, deixant escoltar tres perllongats tocs que s'escampen per la suau fressa de la nit. Des del coll de Castellar es deixa sentir responent el darrer toc, un altre corn de caça, a la recerca del responsable dels primers. En poca estona, apareix un cavaller vestit de nit, amb un cavall negre, que en arribar a la torre, pren a la Dama Roja del castell de Montsoriu, per muntar-la a la gropa i marxar al galop desapareixent en la doble foscor de la nit i de les boscúries. 
