Guifré el Pelós va ser comte d'Urgell i Cerdanya i, posteriorment, de Barcelona. El rei franc Carles II el Calb el va nomenar comte d'Urgell i Cerdanya a l'assemblea d'Attigny, el 870, i de Barcelona i Girona, a la de Troyes, el 878.
Els èxits més significatius del seu comtat van ser la repoblació de la Catalunya central i l'establiment de la frontera amb els musulmans a la ratlla marcada pels rius Llobregat i Segre. Va ser fundador del monestir de Ripoll i del de Sant Joan de les Abadesses i restaurador del bisbat de Vic. Sabem també que va morir a la batalla de Navès lluitant amb Llop Ibn Muhammad I, senyor musulmà de Lleida. A la seva mort, els seus comtats van ser repartits entre els seus fills. D'aquesta manera es va iniciar la successió hereditària de la dignitat comtal com a primer pas cap a la independència dels comtes catalans respecte de la dinastia franca.
La seva figura, però, ha esdevingut llegendària. En la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, se'l va considerar com el pare de la pàtria i com a inciador del procés d'independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia. Posteriorment, la historiografia romàntica va elevar Guifré a la categoria d'heroi nacional. Actualment, es considera que, que si bé la seva tasca repobladora va ser important, no va ser fins un temps després que es va aconseguir la independència respecte als reis francs.
És molt coneguda la llegenda, originada al segle XVI, que diu que el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d'agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge. El rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D'aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l'escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.
Joan Bosch
Els èxits més significatius del seu comtat van ser la repoblació de la Catalunya central i l'establiment de la frontera amb els musulmans a la ratlla marcada pels rius Llobregat i Segre. Va ser fundador del monestir de Ripoll i del de Sant Joan de les Abadesses i restaurador del bisbat de Vic. Sabem també que va morir a la batalla de Navès lluitant amb Llop Ibn Muhammad I, senyor musulmà de Lleida. A la seva mort, els seus comtats van ser repartits entre els seus fills. D'aquesta manera es va iniciar la successió hereditària de la dignitat comtal com a primer pas cap a la independència dels comtes catalans respecte de la dinastia franca.
La seva figura, però, ha esdevingut llegendària. En la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, se'l va considerar com el pare de la pàtria i com a inciador del procés d'independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia. Posteriorment, la historiografia romàntica va elevar Guifré a la categoria d'heroi nacional. Actualment, es considera que, que si bé la seva tasca repobladora va ser important, no va ser fins un temps després que es va aconseguir la independència respecte als reis francs.
És molt coneguda la llegenda, originada al segle XVI, que diu que el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d'agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge. El rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D'aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l'escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.
Joan Bosch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada